Gairebé vint segles després de la celebració dels jocs olímpics a l'antiga Grècia, el baró Pierre de Coubertin va tenir la idea de revifar aquella antiga flama olímpica tot passejant-se pel santuari d'Olímpia en ruïnes. Coubertin era un pedagog i pensador d'origen francoitalià seguidor de les idees de Tocqueville, segons les quals l'esport i l'exercici físic eren essencials per a l'educació dels joves. Però a finals del segle XIX la pràctica esportiva estava limitada a l'aristocràcia. Conscient d'aquest fet, el baró va considerar que una manera de popularitzar l'esport seria organitzant uns jocs olímpics hereus de la tradició grega. Així, l'any 1894 va reunir representants de 14 països a la Sorbona i va fundar el Comitè Olímpic Internacional. Dos anys després s'inauguraven a Atenes els primers Jocs de l'era moderna.

 El 1900, a París, cada país va poder desfilar amb la seva bandera. En el discurs inaugural, Coubertin va dir una frase que ha quedat per a la història: "L'important no és guanyar, sinó participar". Certament, Coubertin creia que els Jocs podien promoure la construcció d'un món millor, més pacífic, tot emulant la tradició grega, en què les guerres quedaven aturades durant els Jocs.
En realitat, però, durant bona part del segle XX, la història dels Jocs moderns ha estat marcada per la geopolítica internacional, amb la suspensió dels Jocs durant les guerres mundials i els posteriors boicots durant la guerra freda, així com amb l'atemptat de Munic 72. En aquest sentit, els Jocs Olímpics de Barcelona 92 van marcar una fita en el nombre de països participants, en ser els primers Jocs després de la caiguda del mur de Berlín.